Setmana del part respectat I

part respectat

CA | ES

Molts ja deveu saber que aquesta setmana celebrem la Setmana del Part Respectat. I els que no ho sabíeu, doncs doneu-vos per assabentats. Avui el pare fredolic us explicarà l’experiència del nostre primer i únic part. Almenys fins d’aquí un mes.

Comencem pel principi. Abans de quedar-nos embarassats la meva idea d’un part era una dona estirada sobre una camilla, amb les cames obertes, i cridant improperis sovint dirigits al seu marit. Això si tenien sort i el senyor amb ulleres que tenien davant l’entrecuix no decidia fer un tall i treure el nadó. De fet, era la imatge que me n’havia format a través de la televisió i les històries que me n’havia contat la meva mare de jovenet (quins dos elements creadors d’opinió!).

Més endavant, però, em vaig adonar que anava ben errat. Però com que tampoc es tracta d’explicar mil-i-una històries sobre formes de parts i, potser la mare fredolic ja us en farà cinc cèntims (si, hi haurà segona part del post), doncs us passo a explicar com vaig viure jo aquesta petita aventura que és veure néixer un fill o una filla.

La mare fredolic es va llevar de matinada amb uns dolors, que a hores d’ara puc assegurar que eren contraccions. Cal dir que des que ha nascut el petitó, les 6 del matí ja no és matinada, però aleshores era mooolt aviat. Fet aquest apunt, continuem. Malgrat els dolors vam agafar el cotxe i vam marxar a un enterrament a 30 km de casa. No feu aquesta cara, al curs pre-part ens van deixar molt clar que no calia córrer amb les primeres contraccions….

Acabat l’enterrament, 30 km més fins a casa. Quin viatge… – No frenis tant! – Gira amb més suavitat! – Aaaah! Arribats a casa, vinga a trucar a les respectives feines, als familiars que no havien vingut a l’enterrament,… mentre la mare fredolic es relaxava amb una d’aquelles pilotes gegants que van bé per a tot.

Passat un temps prudencial, vaig rebre l’ordre d’emprendre el viatge cap a Girona. 50 km més on tot ho feia malament, perquè quan arribem ens diguin que la mare no ha dilatat prou i que millor que tornem a casa… Com? Per sort ens van deixar anar a l’habitació, i ens hi van portar una pilota com la de casa!

Passats un minuts, o unes hores, la llevadora ens va acompanyar a la sala de parts. Quina passada! Pilotes, balancí, oli per fer massatges,… Aquí la meva feina es va limitar a mirar com patia la mare. La resposta a la meva aproximació per fer-li un massatge (- No em toquis!) em va deixar clar que seria un element passiu durant el part.

Quan la cosa ja estava més avançada ens van oferir d’anar a la piscina. I aquí va ser, senyores i senyors, on el petit fredolic va sortir nedant per arribar a aquest món.

Potser us esteu preguntant què feia la llevadora durant tot aquest temps? Doncs res. Només comprovar el batec del mini fredolic i oferir-me les tisores per tallar el cordó umbilical un cop nascut. Jo no hi entenc massa, però crec que van tenir un enorme respecte durant el nostre part.

Respecte: Sentiment de consideració, d’estima, envers algú per raó dels seus mèrits, de l’edat, del rang, etc.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s