El naixement del mini-fredolic

naixement

CA | ES

Ahir va fer un mes que va néixer el minifredolic. I finalment, he pogut escriure el post sobre el seu part. Per sort, he tardat un mes, si l’hagués escrit l’endemà aquest seria un post molt diferent. Seria un post ple de ràbia i d’impotència. A dia d’avui, però, tota la negativitat en relació a aquell moment ha desaparegut, i estic contenta de com va anar el meu part.

Tot va començar de matinada, amb un catacrec a la panxa, havia trencat aigües i poc després van venir les contraccions. Vam cridar la iaia que vingués a fer companyia a l’altre fredolic i vam anar cap a l’hospital. Abans d’arribar ja vaig tenir el primer brot de plorera – Després de l’espera tan llarga, per fi arribava el nou fredolic!

Un cop fet l’ingrés, em van fer un tacte, estava ja de 6-7 cm, la cosa estava ben en marxa! Després d’una estoneta amb els monitors, vaig demanar un balancí. En tenia molt bon record del primer part, perquè asseguda allà va ser l’estona que millor vaig estar. Però aquesta vegada no va funcionar tan bé…

Al cap d’una estona, quan la cosa ja estava més avançada, em van passar al tamboret de parir, aquell que sembla la tapa del vàter. Però en aquest punt la cosa semblava que avançava més lentament. Devia ser en aquest moment que va engegar la plorera una altra vegada. El part no anava massa com jo volia, tornava estar desbordada pel dolor, i el que semblava que havia de ser un part ràpid, començava a allargar-se, i això no era el que jo volia per aquesta vegada…

Em van tornar a passar al ‘potro’ i aquí vaig decidir ser més proactiva. Vaig posar-me la música per meditar amb la qual m’havia preparat (ho recordeu?) i em vaig aïllar. Vaig començar a fer respiracions i amb cada contracció feia visualitzacions (m’imaginava al petitó desplaçant-se cap avall) i intentava acompanyar-lo amb la respiració, mentre anava animant-lo verbalment. I sabeu què? Va funcionar! Vaig aconseguir tranquil·litat i serenitat, al menys fins al canvi de torn…

A les 8 del matí va venir una llevadora nova, i es va acabar la tranquil·litat… no parava de distreure’m, moure la cadira, i ja no parlem del litro de perfum q duia a sobre… tot això m’ajudava ben poc en el meu intent de controlar el dolor, ja que no em permetia concentrar-me.

Em va fer un tacte, i em va dir que ja estava llesta, que a la propera contracció ja podia començar a empènyer. I així ho vaig fer. Peró es veu que no en sé, d’empènyer, o almenys és el que em va repetir 50 vegades la llevadora. I va decidir que em posava oxitocina, perquè la cosa no avançava prou ràpid… Sort que vaig preguntar què era, abans no posessin el gotero! Ni boja em volia deixar posar oxitocina, tenia el dolor més o menys controlat, i amb espai per descansar entre contraccions, si m’haguessin vingut gaire seguides i més fortes, no sé pas què hagués fet!

I bé, des d’aquest punt fins que el nen va coronar, tot van ser un seguits de ‘no saps empènyer’, ‘el nen no baixa’, ‘t’hi estaràs moltes hores’, etc, Excepte per les hores que m’hi vaig estar (tot plegat una hora més del que a ella li hagués agradat), la resta no era veritat. I així es va demostrar quan va venir corrents al vàter amb por que paris allà mateix! Però bé m’avanço als esdeveniments.

Mentre passava tot això, tenia estones de tranquil·litat, quan tot el personal sanitari marxava de la sala. Aquestes estones, podia recuperar la meva vessant zen i empènyer amb tranquil·litat, sense ningú que em molestés. I va ser una bonica estona. Estava dreta, repenjada  amb els braços en un barra i, amb cada contracció, empenyia. Vaig poder sentir el patufet baixar pel canal i sorprenentment sentia molt poc dolor.

Tot i ser uns moments bastant relaxats, tenint en compte la situació, també era força cansat, sobretot a les cames i al final, després d’anar insistint, em va convèncer de posar-me l’oxitocina. Abans de fer-ho, però, necessitava anar al wc. Aquí va ser quan la llevadora va entrar corrents al va sentir que estava empenyent al vàter – ‘encara pariràs aquí dins! toca’t a veure si notes el cap.’ I sí! vaig poder notar el cap del meu fill! La cosa ja estava apunt!

Però, tot i tenir el cap allà mateix, encara em van intentar de posar l’oxitocina… per sort, la via havia sortit de mare, i no van poder! jeje Arribats aquest punt, tota mena de control sobre el dolor que havia aconseguit es va esvair! Primer vam provar de fer sortir el cap asseguda en el tamboret que us he comentat abans, però a la senyora llevadora no li va anar bé i al final vaig parir al ‘potro’, asseguda, amb les potes ben enlaire i les infermeres agafant-me les cames perquè no li aixafés el cap a la llevadora cada cop que empenyia! – involuntàriament, no us penseu!

I aquest va ser el tros més dur. El famós aro de foc és com una tortura i la vaselina que m’hi posaven, no ajudava massa. Després de unes quantes vegades d’empènyer i que el patufet no acabava de sortir, la llevadora se li va ocórrer d’ensenyar-me amb un mirall el cap coronant del petitó, per així adonar-me que ja no faltava gaire, només una petita empenta. Van ser unes quantes petites empentes, però al cap de poquíssim ja tenia el meu petit en braços i agafat al pit!

I així va néixer el mini-fredolic.  Després de xerrar amb la llevadora que feia la ronda l’endemà, i passat un mes, estic bastant orgullosa del meu part. He deixat enrere el sentiment de que aquella dona m’havia robat el meu part. Al cap i a la fi, vaig ser capaç de plantar-li cara, vaig saber portar el dolor molt bé, he tornat a parir sense epidural i tinc un patufet ben bufó a casa. No puc demanar res més!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s