Educar en Verde

Educar Verde

CA | ES

Educar en verde. Ideas para acercar a niños y niñas a la naturaleza.

Heike Freire – Barcelona, Editorial GRAÓ, 2011

El mateix dia que vaig descobrir aquest llibre, tot navegant per internet, vaig córrer a la biblioteca a demanar-lo. Amb aquest títol no podia deixar passar l’oportunitat de llegir-lo. Sempre he cregut que la natura seria l’aula dels meus fills.

L’obra no m’ha decebut. Heike Freire ens fa un repàs de tots els beneficis que té la naturalesa per combatre la majoria de mals de la societat occidental. Una societat que ha convertit els infants en objectes passius aparcats davant un televisor. Una societat que, carregada de prejudicis sobre la naturalesa, els ha allunyat i desconnectat de la vida salvatge.

L’autora ens assenyala la importància de la natura durant el desenvolupament infantil. La connexió amb els moviments i les reaccions dels animals, els ajuden a créixer en motricitat i emocions. Els espais verds, sense barreres ni límits ajuden a desenvolupar un joc molt més creatiu, allunyat de les pautes i la quadratura dels pobles i ciutats.

… los lugares al aire libre no contienen expectativas ni establecen formas de trabajo a priori; no hay en ellos ningún tipo de presión y, por tanto, de estrés. No condicionan la actividad infantil, la dejan libre de imaginarse y construirse.

A més, el llibre és molt agradable de llegir. Ben estructurat i amb requadres a cada capítol amb el més destacat.

Per posar-hi alguna pega, com que jo ja era un defensor de l’efecte beneficiós de la natura, hi he trobat a faltar alguna eina més per gaudir i treballar amb la natura (en aquest article de Familias en Ruta en trobareu algunes extretes directament del llibre).

En tot cas, ni això ni l’aire hippy que sobrevola les primeres pàgines no li resta gens ni mica de valor. Una lectura molt recomanable per a tots els qui us impliqueu en l’educació de nens i nenes.

Barret o boa?

CA | ES

Ahir compartíem amb tots vosaltres un article a les xarxes socials titulat La buena escuela no asfixia la creatividad. Us en recomanem la lectura per reflexionar, amb tranquil·litat, sobre aquesta aniquilació de la creativitat que executa, segurament de forma involuntària, l’escola tradicional.

Bé doncs, aprofitant que aquests dies es celebra el 70è aniversari de la publicació del Petit Príncep, us reproduirem un fragment del text per il·lustrar aquest tema: la importància de preservar la creativitat durant la infància, perquè ens acompanyi tota la nostra vida.

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera. Aquí teniu la còpia del dibuix:

boa_fera

El llibre deia: “Les boes s’empassen la presa tota sencera, sense mastegar. Després no es poden moure i dormen durant els sis mesos de la digestió.”

Hi vaig rumiar molt, aleshores, en les aventures de la selva i, per la meva banda, amb un llapis de color, vaig fer el meu primer dibuix. El meu dibuix número 1. Era així:

barret

Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.

Em van respondre: “¿Per què hauria de fer por un barret?”

El meu dibuix  no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions. El meu dibuix número 2 era així:

elefant

Les persones grans em van aconsellar que deixés estar els dibuixos de boes obertes i tancades  que més valia que m’interessés per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. Així va ser que vaig abandonar a l’edat de sis anys una magnífica carrera de pintor. M’havia desanimat el fracàs del dibuix número 1 i del dibuix número 2. Les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions.

Per això vaig haver d’escollir un altre ofici i vaig aprendre a pilotar avions. He volat una mica per tot el món. I la geografia, és veritat, m’ha servit molt. Sabia distingir, al primer cop d’ull, la Xina d’Arizona. És molt útil, si t’has perdut durant la nit.

D’aquesta manera, al llarg de la vida, he tingut una pila de contactes amb una pila de gent seriosa. He viscut molt entre les persones grans. Les he vistes de molt a prop. Això no ha fet millorar gaire la meva opinió.

Quan en trobava una que em semblava una mica lúcida, hi feia l’experiment del dibuix número 1, que sempre he conservat. Volia saber si era realment comprensiva. Però sempre em responia: “És un barret.” Aleshores ja no li parlava ni de boes, ni de selves verges, ni d’estrelles. Em posava al seu nivell. Li parlava de bridge, de golf, de política i de corbates. I la persona gran estava ben contenta d’haver conegut un home tan assenyat.

2 princeses barbudes

2 princeses barbudes

CA | ES

Avui us recomanarem una mica de música, o encara millor, de musiqueta. Es tracta del grup 2 princeses barbudes. Aquestes princeses tan peculiars són l’Helena Casas, que potser la recordareu alguns pares i mares com a cantant de Pomada (que tantes barquetes havia tombat a les festes majors d’arreu) i en Marc Marcé. De fet, ells diuen que “un princesa canta i un barbut hi posa els micròfons. O que una barbuda dibuixa i un príncep toca els acords“.

Sigui com sigui, ens ofereixen una musiqueta adorable amb instruments 100% de joguina, que farà embadalir petits i grans. Tan embadalits estem a casa, que cada vespre sona aquesta meravellosa “música baixeta per a gent baixeta” quan l’ocellet de casa es fica al seu niu. Sense les princeses, a casa nostra, no hi ha dolços somnis!

L’Helena i en Marc han donat un toc especial a dotze cançons extretes del recull de Joan Amades, Folklore de Catalunya-Cançoner. Cançons tan conegudes  com les 3 ninentes, dalt del cotxe o ara ve nadal, que faran que ens arranquem a cantar a la primera de canvi.

Us en deixem un tast i us animem a que passeu a visitar el seu web: 2princesesbarbudes.org