I ja en fa un any!

CA | ES

Ahir el minifredolic va fer un anyet. Tot un any des d’això! Ha estat d’aquells anys que passen ràpid. I és que això del temps, ja ho deia Einstein, és relatiu. Des que som pares, el temps ens passa lent. I no ho dic de forma negativa, ho dic de la forma més positiva del món. Ja que a cada instant passen coses noves i interessants, que fan que un any estigui ple de tantes coses que del naixement del fredolic gran sembla que en faci segles! I tot plegat són tres anyets.

Aquest any, malauradament, ha estat d’aquells ràpids, en part per culpa de l’estrès. Tenir dos fills i començar a treballar a jornada completa (sense haver-ho fet en molts anys) és estressant. Passar els matins fora, les tardes preparant classes i les nits donant el pit no és una tasca fàcil. No ho ha estat per mi, ni ho ha estat per la resta de la família. I això fa que vagis passant els dies i les setmanes com pots, no gaudint gaire del dia a dia.

Tot i així en aquest temps hem evolucionat molt. El fredolic gran està aprenent a ser el germà gran (en lo bueno y en lo malo), els pares estem aprenent a gestionar l’amor-odi fraternal, el minifredolic ha après milers de coses (intentarem penjar alguna post sobre les coses que ha anat aprenent i com l’hem ajudat a aprendre-ho). I ens hem endinsat ens uns quants projectes. Com a família ens hem llençat de cap al homeschooling (almenys en l’etapa infantil), el fredolic gran està aprenent a nedar i el minifredolic, bé ell en té molts de projectes – aprendre a caminar, a parlar, … ah! I ja tenim el galliner i les gallines!

I ara comencem una etapa nova. El minifredolic ja té un any, jo ja estic de vacances i tenim tot un estiu per endavant per gaudir en família! Esperem que això també ens permeti més regularitat en els posts i publicar la pila de texts que tenim a mitges que segur que n’hi ha que us interessen!

Fins aviat!

El naixement del mini-fredolic

CA | ES

Ahir va fer un mes que va néixer el minifredolic. I finalment, he pogut escriure el post sobre el seu part. Per sort, he tardat un mes, si l’hagués escrit l’endemà aquest seria un post molt diferent. Seria un post ple de ràbia i d’impotència. A dia d’avui, però, tota la negativitat en relació a aquell moment ha desaparegut, i estic contenta de com va anar el meu part.

Tot va començar de matinada, amb un catacrec a la panxa, havia trencat aigües i poc després van venir les contraccions. Vam cridar la iaia que vingués a fer companyia a l’altre fredolic i vam anar cap a l’hospital. Abans d’arribar ja vaig tenir el primer brot de plorera – Després de l’espera tan llarga, per fi arribava el nou fredolic!

Un cop fet l’ingrés, em van fer un tacte, estava ja de 6-7 cm, la cosa estava ben en marxa! Després d’una estoneta amb els monitors, vaig demanar un balancí. En tenia molt bon record del primer part, perquè asseguda allà va ser l’estona que millor vaig estar. Però aquesta vegada no va funcionar tan bé…

Al cap d’una estona, quan la cosa ja estava més avançada, em van passar al tamboret de parir, aquell que sembla la tapa del vàter. Però en aquest punt la cosa semblava que avançava més lentament. Devia ser en aquest moment que va engegar la plorera una altra vegada. El part no anava massa com jo volia, tornava estar desbordada pel dolor, i el que semblava que havia de ser un part ràpid, començava a allargar-se, i això no era el que jo volia per aquesta vegada…

Em van tornar a passar al ‘potro’ i aquí vaig decidir ser més proactiva. Vaig posar-me la música per meditar amb la qual m’havia preparat (ho recordeu?) i em vaig aïllar. Vaig començar a fer respiracions i amb cada contracció feia visualitzacions (m’imaginava al petitó desplaçant-se cap avall) i intentava acompanyar-lo amb la respiració, mentre anava animant-lo verbalment. I sabeu què? Va funcionar! Vaig aconseguir tranquil·litat i serenitat, al menys fins al canvi de torn…

A les 8 del matí va venir una llevadora nova, i es va acabar la tranquil·litat… no parava de distreure’m, moure la cadira, i ja no parlem del litro de perfum q duia a sobre… tot això m’ajudava ben poc en el meu intent de controlar el dolor, ja que no em permetia concentrar-me.

Em va fer un tacte, i em va dir que ja estava llesta, que a la propera contracció ja podia començar a empènyer. I així ho vaig fer. Peró es veu que no en sé, d’empènyer, o almenys és el que em va repetir 50 vegades la llevadora. I va decidir que em posava oxitocina, perquè la cosa no avançava prou ràpid… Sort que vaig preguntar què era, abans no posessin el gotero! Ni boja em volia deixar posar oxitocina, tenia el dolor més o menys controlat, i amb espai per descansar entre contraccions, si m’haguessin vingut gaire seguides i més fortes, no sé pas què hagués fet!

I bé, des d’aquest punt fins que el nen va coronar, tot van ser un seguits de ‘no saps empènyer’, ‘el nen no baixa’, ‘t’hi estaràs moltes hores’, etc, Excepte per les hores que m’hi vaig estar (tot plegat una hora més del que a ella li hagués agradat), la resta no era veritat. I així es va demostrar quan va venir corrents al vàter amb por que paris allà mateix! Però bé m’avanço als esdeveniments.

Mentre passava tot això, tenia estones de tranquil·litat, quan tot el personal sanitari marxava de la sala. Aquestes estones, podia recuperar la meva vessant zen i empènyer amb tranquil·litat, sense ningú que em molestés. I va ser una bonica estona. Estava dreta, repenjada  amb els braços en un barra i, amb cada contracció, empenyia. Vaig poder sentir el patufet baixar pel canal i sorprenentment sentia molt poc dolor.

Tot i ser uns moments bastant relaxats, tenint en compte la situació, també era força cansat, sobretot a les cames i al final, després d’anar insistint, em va convèncer de posar-me l’oxitocina. Abans de fer-ho, però, necessitava anar al wc. Aquí va ser quan la llevadora va entrar corrents al va sentir que estava empenyent al vàter – ‘encara pariràs aquí dins! toca’t a veure si notes el cap.’ I sí! vaig poder notar el cap del meu fill! La cosa ja estava apunt!

Però, tot i tenir el cap allà mateix, encara em van intentar de posar l’oxitocina… per sort, la via havia sortit de mare, i no van poder! jeje Arribats aquest punt, tota mena de control sobre el dolor que havia aconseguit es va esvair! Primer vam provar de fer sortir el cap asseguda en el tamboret que us he comentat abans, però a la senyora llevadora no li va anar bé i al final vaig parir al ‘potro’, asseguda, amb les potes ben enlaire i les infermeres agafant-me les cames perquè no li aixafés el cap a la llevadora cada cop que empenyia! – involuntàriament, no us penseu!

I aquest va ser el tros més dur. El famós aro de foc és com una tortura i la vaselina que m’hi posaven, no ajudava massa. Després de unes quantes vegades d’empènyer i que el patufet no acabava de sortir, la llevadora se li va ocórrer d’ensenyar-me amb un mirall el cap coronant del petitó, per així adonar-me que ja no faltava gaire, només una petita empenta. Van ser unes quantes petites empentes, però al cap de poquíssim ja tenia el meu petit en braços i agafat al pit!

I així va néixer el mini-fredolic.  Després de xerrar amb la llevadora que feia la ronda l’endemà, i passat un mes, estic bastant orgullosa del meu part. He deixat enrere el sentiment de que aquella dona m’havia robat el meu part. Al cap i a la fi, vaig ser capaç de plantar-li cara, vaig saber portar el dolor molt bé, he tornat a parir sense epidural i tinc un patufet ben bufó a casa. No puc demanar res més!

Preparant el part – les meves tècniques de relaxació

CA | ES

Fa uns dies, em vaig adonar que em faltava molt poquet per parir i que no estava gens mentalitzada ni tampoc preparada.

L’última vegada, no em vaig preparar gens pel part. Vaig anar a les classes pre-part, amb una llevadora que em va ajudar molt a entendre el part com un procés natural pel qual les dones estem més que preparades, i això em va anar molt bé per no tenir por. Però em va faltar una mica d’ajuda per poder passar el part una mica millor, amb serenitat i acceptant el dolor (com tots aquells vídeos que corren per internet de dones tenint una experiència mística durant el part).

Aquesta vegada, m’hagués agradat poder-me preparar per assolir el nirvana durant el part, però bé, crec que ja vaig una mica tard. Tot i així, he pensat que unes tècniques de relaxació no m’anirien del tot malament.

Vaig fer una mica de recerca sobre com relaxar-se durant el part i aquestes coses. Al final vaig arribar a la conclusió, que l’única cosa que pots fer és intentar relaxar-te entre contraccions, i deixar-les venir quan arribin.

Així que he començat a fer un parell de coses. La primera, una mica treta de la màniga, és escoltar cada dia la mateixa música mística/new age, asseguda sobre una d’aquelles pilotes gegants, amb els ulls tancats i concentrant-me en la meva respiració. La idea és entrenar (ensinistrar) el cos, per quan senti la música entrar en un estat de relaxació total – ho sé, això no passarà, però si m’ajuda a relaxar-me una miqueta ja en faig prou.

La segona cosa és meditació. A la biblioteca vaig trobar un llibre que es diu ‘Meditació per principiants‘ que inclou un CD amb meditacions guiades. Hi ha sis sessions diferents, jo m’he centrat en la primera que és la respiració.

No tinc massa clar que el dia del part tot això em funcioni (ja us ho explicaré), però al menys m’ajuda a sentir-me pro-activa, a mentalitzar-me pel part i, com a bonus, m’ajuda a dormir millor a les nits. Per tant, encara que arribat el dia D, no em sigui de gran utilitat, de moment ja m’està servint! 🙂

I vosaltres què? Teniu alguna altra tècnica per preparar-vos pel part natural? Sabeu d’alguna cosa que em pugui funcionar?

Voleu saber com va acabar? Crònica del part.

Potser també us poden interessar els altres posts d’embaràs i lactància.

Què cal portar a l’hospital? ‘La canastilla’

CA | ES

L’arribada del nou fredolic es va acostant, i ja hem començat a preparar la famosa ‘canastilla’ per a l’hospital. Com que som moltes les mares que no sabem ben bé què posar-hi, hem pensat que estaria bé compartir la nostra amb tots vosaltres.

Nosaltres ens basarem en la llista que ens ha donat el nostre hospital. Potser no és ben bé igual que la vostra, però cada hospital té les seves manies. En negreta hem posat l’element de la llista i a continuació hem explicat el que hi posarem nosaltres. A veure què us sembla.

PER LA MARE.

• 3 Camises de dormir o pijames (oberts per davant).

Amb el primer vaig portar un pijama de dues peces. La part de dalt era una camisa. Però no el vaig fer servir perquè ens van donar bates obertes a l’hospital. Com que ara ja fa calor, per aquest part portaré unes samarretes de lactància i uns calçotets bòxers. No sé si ho acabaré utilitzant, però en tot cas més val portar coses que no ens estimem massa si s’han d’acabar llençant tacades de sang.

• Batí.

No en portaré. A casa no en duc mai, per tant no ho faré el dia que marxo fora.

• Sabatilles.

Jo hi afegiré unes xancletes per a la dutxa.

• Sostenidors.

Molt important que siguin de lactància.

• Calces (poden ser rebutjables).

Nosaltres vam aprofitar una oferta per comprar un súper-pack a euro la peça. M’han servit per l’embaràs i quan sigui l’hora pel post-part. El més important és que siguin senzilles, perquè tenen tots els números per acabar tacades i a les escombraries.

• Necesser.

Aquí cadascú hi posa allò que creu “necessari”: raspall de dents, pinta, gel i xampú per a la dutxa,… Us aconsello no dur el quit de maquillatge, però vosaltres mateixes. Nosaltres hi hem afegit un tub de Purelan* que teníem de l’anterior part. A l’hospital ens en van donar mostres aleshores, però com que ja el tenim i com que ja no donen ni un got d’aigua, doncs hem pensat que no estava de més posar-lo dins el necesser.

• Compreses.

De fet, jo porto llençols… jejeje Porto compreses gegants per la incontinència que ens ha donat la iaia. També n’hi he posat algunes de més petites. No sé ben bé perquè, però jo les prefereixo de cel·lulosa, en lloc de les típiques per a la menstruació. Manies…

• Altres.

La llista del nostre hospital s’acabava aquí, però hi podeu afegir altres coses importants com la càmera de fer fotos per immortalitzar el moment, música per relaxar-vos, alguna coseta per menjar, el mòbil per donar la bona-nova a tothom,…

* Pels qui no ho sabeu, el Purelan és una crema de lanolina  per a les clivelles dels mugrons. Va molt bé perquè no cal netejar-la per donar el pit al nadó, ja que no porta cap producte tòxic per a la seva salut.

PEL NADÓ.

• Conjunts complerts per a tots els dies d’estada a l’hospital.

Nosaltres portem bodies i pantalonets. Els bodies millor si són oberts per davant. Són molt més pràctics, així no atabalarem tant el nadó i, sobretot, a nosaltres ens serà molt més fàcil vestir una coseta que sembla que s’hagi de trencar en qualsevol moment.

• Gorret.

Un gorret per tapar-los el caparró. Es veu que pel cap perden molta escalfor, i el canvi de temperatura després d’estar 9 mesos com un turronet dins la mare deu ser de consideració.

• Manteta o tovallola per abrigar-lo.

L’altra vegada vam dur una tovallola. Com que aquesta vegada tindrem un part estiuenc, he comprat una muselina. També serveix perquè el nadó no perdi escalfor.

• Mitjons.

Ja ho diuen que el fred s’agafa pels peus. Per tant, també cal tapar els peuets per la mateixa raó d’abans. Nosaltres en portem 4 o 5 parells. Són tan bufons els mitjonets per nadons!

• Canviador.

Segur que n’heu comprat un o us l’han regalat. En tot cas, pot ser que us donin empapadors a l’hospital i també us poden servir.

• Tovalloletes.

Nosaltres portem una esponja natural. Si sou primerencs fareu una gran descoberta amb el meconi (primeres caques) i us adonareu que les tovalloletes són bastant inútils per eliminar-lo.

• Bolquers.

Per l’últim part ens en van donar alguns. Ara tenim poques esperances que ens regalin res, però tenint en compte que fan unes 8 caques diàries, millor dur-ne de casa de totes maneres.

• Altres.

Cremes. Els primers dies els nadons tenen el vèrmix, una capa greixosa que és molt hidratant. Nosaltres no som massa de cremes, però vosaltres veureu la pell del vostre fill. La nostra llevadora ens va recomanar posar-ne només si tenen alguna irritació.

Xumet. Hi ha famílies que li posen el xumet el primer dia. Si voleu practicar lactància materna, és recomanable esperar un temps ja que el nen es pot confondre i no xuclar bé la teta. De totes maneres, no és imprescindible.

Manyoples. Alguns pares les posen als seus nadons perquè no s’esgarrapin. Cal tenir en compte, però, que les mans són una gran via d’interacció entre el nadó i el nou món que l’envolta. Que cadascú valori què té més importància, una esgarrapadeta o tot el que està descobrint.

Ninots. Els ninots de drap que acompanyen els més petits. El minifredolic no n’ha fet mai cas. Jo el porto. Almenys donarà una nota de color a aquella cuna de vidre de l’hospital.

Cotxet-Cuco. Cal pensar en la sortida de l’hospital. Haurem de dur algun element de subjecció per dur el petitó al cotxe (cucos, maxicosis, etc.) Nota per les parelles: mireu-vos com funciona uns dies abans!

PER L’ACOMPANYANT.

En tota història d’un part hi ha un individu que hi pinta més aviat poc i que cap llista se’n recorda. La persona que ens acompanyi passarà moltes hores al nostre costat i necessitarà beure i/o menjar. Nosaltres hem agafat unes galetes, uns sucs… Si no voleu agafar res de menjar, almenys recordeu d’omplir les carteres amb força monedes per a les màquines. Tampoc us oblideu del seu necesser.

Doncs tot això és el que hem posat dins la nostra “canastilla”. Vosaltres hi porteu el mateix? Us sobra alguna cosa? Us en falten d’altres?

També us pot interessar: El naixement del nou fredolic: crònica del part.

                                               Preparant el part: Tècniques de relaxació casolanes.

                                               Tots els posts d’embaràs i lactància.

Setmana de part respectat II

CA | ES

A diferència de moltes mares, jo puc dir que vaig tenir un part respectat. I encara diria més, vaig tenir un part respectat en un hospital. Vaig poder gaudir d’un part natural sense que en cap moment m’obliguessin a res ni em fessin sentir como una hippie boja. També haig de dir, que no va ser un part bonic i agradable, d’aquells que s’expliquen que la mare es passa l’estona rient o fins i tot arriben a l’orgasme, no. El meu part va ser dolorós, va ser intens i a estones frustrant. A la vegada però, la sensació d’empoderament va ser extrema. Tot i recordar patir moltíssim, no recordo gens ni mica el dolor. Si em pregunteu com és el dolor de parir, no us ho sabré explicar, simplement no ho recordo.

Per sort no hi va haver cap complicació i vaig poder gaudir d’un part natural, però el que em fa estar més tranquil·la, és saber que encara que hagués acabat en cesària, per exemple, hagués estat un part igualment respectat. Sabia que estava en mans d’un equip mèdic que deixa fer el curs de la naturalesa, mentre no hi hagi perill. I per a mi, això és el més important de tot. El fet de poder confiar amb els ulls clucs en les persones que t’acompanyen en el part, i tenir la seguretat que qualsevol intervenció que facin serà pel bé del meu fill o meu.

Per acabar,no vull deixar de compartir aquells petits detalls, que em van fer sentir ben acompanyada durant l’embaràs, part i post-part, i que em donen la confiança per tornar a afrontar un part natural, (i a veure si algú que hi pugui fer més que jo en pren nota):

1. Una bona preparació pre-part, amb un de les llevadores que treballen al mateix hospital, donant ànims a les mares i ajudant-nos a comprendre la naturalitat del procés que havíem de viure.

2. Una sala de parts acollidora, amb parquet i enfustissat a les parets, i una llum tènue molt agradable. Tot això acompanyat de la dolçor de la llevadores que em va acompanyar durant el part.

3. No veure el ginecòleg en tot el part. Tot i que això per moltes mares és un problema, per mi és un alleujament, senyal que tot va bé.

4. Unes infermeres fantàstiques que encara que sigui l’enèsima vegades que les crides perquè t’ajudin a posar-te el nen al pit, sempre entren amb un somriure apunt.

5. Unes llevadores que vénen a la sala d’urgències a les tantes de la matinada a fer-te una consulta de lactància.

Per tot això, jo tinc la sort de poder dir que el meu va ser un part respectat.

Setmana del part respectat I

CA | ES

Molts ja deveu saber que aquesta setmana celebrem la Setmana del Part Respectat. I els que no ho sabíeu, doncs doneu-vos per assabentats. Avui el pare fredolic us explicarà l’experiència del nostre primer i únic part. Almenys fins d’aquí un mes.

Comencem pel principi. Abans de quedar-nos embarassats la meva idea d’un part era una dona estirada sobre una camilla, amb les cames obertes, i cridant improperis sovint dirigits al seu marit. Això si tenien sort i el senyor amb ulleres que tenien davant l’entrecuix no decidia fer un tall i treure el nadó. De fet, era la imatge que me n’havia format a través de la televisió i les històries que me n’havia contat la meva mare de jovenet (quins dos elements creadors d’opinió!).

Més endavant, però, em vaig adonar que anava ben errat. Però com que tampoc es tracta d’explicar mil-i-una històries sobre formes de parts i, potser la mare fredolic ja us en farà cinc cèntims (si, hi haurà segona part del post), doncs us passo a explicar com vaig viure jo aquesta petita aventura que és veure néixer un fill o una filla.

La mare fredolic es va llevar de matinada amb uns dolors, que a hores d’ara puc assegurar que eren contraccions. Cal dir que des que ha nascut el petitó, les 6 del matí ja no és matinada, però aleshores era mooolt aviat. Fet aquest apunt, continuem. Malgrat els dolors vam agafar el cotxe i vam marxar a un enterrament a 30 km de casa. No feu aquesta cara, al curs pre-part ens van deixar molt clar que no calia córrer amb les primeres contraccions….

Acabat l’enterrament, 30 km més fins a casa. Quin viatge… – No frenis tant! – Gira amb més suavitat! – Aaaah! Arribats a casa, vinga a trucar a les respectives feines, als familiars que no havien vingut a l’enterrament,… mentre la mare fredolic es relaxava amb una d’aquelles pilotes gegants que van bé per a tot.

Passat un temps prudencial, vaig rebre l’ordre d’emprendre el viatge cap a Girona. 50 km més on tot ho feia malament, perquè quan arribem ens diguin que la mare no ha dilatat prou i que millor que tornem a casa… Com? Per sort ens van deixar anar a l’habitació, i ens hi van portar una pilota com la de casa!

Passats un minuts, o unes hores, la llevadora ens va acompanyar a la sala de parts. Quina passada! Pilotes, balancí, oli per fer massatges,… Aquí la meva feina es va limitar a mirar com patia la mare. La resposta a la meva aproximació per fer-li un massatge (- No em toquis!) em va deixar clar que seria un element passiu durant el part.

Quan la cosa ja estava més avançada ens van oferir d’anar a la piscina. I aquí va ser, senyores i senyors, on el petit fredolic va sortir nedant per arribar a aquest món.

Potser us esteu preguntant què feia la llevadora durant tot aquest temps? Doncs res. Només comprovar el batec del mini fredolic i oferir-me les tisores per tallar el cordó umbilical un cop nascut. Jo no hi entenc massa, però crec que van tenir un enorme respecte durant el nostre part.

Respecte: Sentiment de consideració, d’estima, envers algú per raó dels seus mèrits, de l’edat, del rang, etc.